El dia de l’apocalipsi

Pere i Paco pensant que fer.

A punt de saltar per la balconada per donar fi a la meua trista existència, un raig de lucidesa il·lumina la meua ment, i per primera vegada en la meua vida tinc una idea. Posaré una bomba en el teatre responsabilitzant de l’atemptat a un grup terrorista i d’aquesta manera podré justificar que no puguem realitzar l’actuació. Ja se sap que quan sorgeix un contratemps l’important no és solucionar-lo, sinó aconseguir que no sembles el culpable.

No obstant això, el meu pla no es va poder dur a terme; doncs, per culpa de les festes, ja no quedaven petards a la venda, els havien comprat els xiquets del barri per donar pel sac als veïns. No quedava més remei que passar al pla B, si ho tingués, però el raig de lucidesa solament em va donar per a un pla, així que vaig fer el que qualsevol persona normal fa quan té un problema, acudir a explicar-lo a un professional. D’aquesta manera vaig acabar parlant amb Paco, el cambrer del bar de la cantonada, un veritable professional que no sap de res, però parla de tot. Ell em va donar la solució: “Elimina el personatge i en pau”.

Paco explicant a Pepico la seua idea.

De moment em va semblar una idea genial, encara que aviat li vaig veure algunes mancances; llevar el pobre avar d’una història que tracta d’un pobre avar pot deixar-la una miqueta falta de contingut. A més, si eliminem totes les escenes en les quals ix el protagonista, pot fer que l’obra dure uns 15 minuts. Això em semblava una mica escàs de longitud, per la qual cosa hauria de fer alguns lleugers canvis per ajustar-la. A mesura que Paco m’anava servint “carajillos”, m’anava inspirant i l’obra anava prenent forma. Així, el que va començar sent una història situada en la Grècia antiga, on un pobre avar troba una olla plena de monedes d’or i viu sofrint per si els seus veïns li la furten, mentre volie casar a la seua filla amb un vell ric; es converteix en un sainet valencià, on un carnisser amic de portar la contrària s’enfronta amb una verdulera de mal geni amb bigoti, per determinar si el fill d’ell i la germana d’ella s’han de casar o no després de donar a llum un fill. Perfecte!, si no et fixes molt, ni es nota, crec que podrem salvar la situació. 

Pilar en assabentar-se del canvi de guió.

Acceptarà el públic aquesta versió adaptada molt lliurement? Voldran que els retornen els diners? Ens apallissaran públicament o es limitaran a llançar-nos les tradicionals tomàquets? Aviat ho anàvem a saber, ja era l’hora de la funció i la gent abarrotava el teatre disposada a passar una estona divertida. Era un sac de nervis, però ara no em podia tirar enrere, “a lo hecho… biberó”. Amb els primers riures em vaig anant relaxant i a poc a poc, s’anava allunyant de la meua ment la imatge de la meua pobra persona penjada dels… turmells; sentia com la connexió actors-públic era total i que tant els uns com els altres gaudien de valent, fins a arribar a l’èxtasi final amb una sonora aclamació.

Pasquala demanant cordialment al públic un aplaudiment.

Més relaxat acceptava alegre les felicitacions que els assistents m’anaven donant, mentre pensava com era possible que la gent no s’hagués adonat, fins que se’m va apropar un home que em va dir mentre em feia l’ullet: 

Pareix mentida com s’assembla “la Comèdia de l’Olla”
al sainet “Perquè me dóna la gana!”.