Qui no plora no mama

Consultant a l’advocat que es pot fer per no actuar.

Res els impedirà complir amb el seu deure, per molt que la situació siga extrema, per molt que el termòmetre marque més de 37 graus, per molt que el cervell s’ablanisca de tal manera que acabe convertint-se en una massa viscosa… Ningú podrà escoltar una sola queixa sobre les dramàtiques condicions a les quals són sotmesos. Ningú dirà res, entre altres raons, perquè ningú és capaç de pensar, no se sap on acaba el cervell i on comença la gorra.

Amb actitud de seguretat i responsabilitat esperaven al representant de l’Ajuntament, amb la certesa d’acceptar sense queixa el destí que els havia tocat. Ningú podrà dir dels components del Grup de Teatre l’Enfilat que són uns covards plorons que es caguen ”garras aballo”  al més mínim contratemps.

Discutint per qui serà el que parle amb l’Ajuntament.

Jose va ser el primer a prendre la paraula amb veu ferma i segura: “Perfa, perfa, perfa, -va dir entre llàgrimes- no ens obliguen a actuar sota aquest sol, som molt joves per a morir, bé, no som molt joves, però no volem que la nostra petjada en aquest món siga una pasta informe fosa per la calor. Vendrem el nostre cos si cal, però salve’ns d’aquest martiri. Sniff! Sniff! Sniff!”

El responsable de l’ajuntament, veient aquella despulla humana suplicant-li clemència nadant a un mar de llàgrimes, no va poder quedar-se insensible davant eixe espectacle patètic i li va oferir la possibilitat d’actuar en un magatzem que hi havia prop d’allí, però a condició que deixara de besar-li els peus i, sobretot, que no es netejara els mocs en els seus pantalons. 

Els actors posant a caldo a Jose per ploró.

Quan van veure el “magatzem” quasi els van caure les llàgrimes però aquesta vegada d’alegria. Un Pavelló Multifuncional de 5 estels que disposava d’un gran escenari en molt bon estat i que amb les portes obertes corria una brisa que elevava l’esperit i recomponia el maltractat cervell.

Amb ànims renovats el Grup de Teatre l’Enfilat es va posar a preparar-ho tot perquè la gent de Sant Joan de Moró es disposara a gaudir de dos populars sainets: Nelo Bacora i Perquè me dóna la gana! Content pel final feliç Jose ens va recordar la dita que diu: “Qui no arrisca no pisca”. Al que li van contestar que la dita que millor va al dia d’avui és:

“Qui no plora no mama”.