Farem el que podrem.

Després de l’èxit obtingut al teatre del Raval amb l’actuació del sainet “Perquè me dóna la gana”, ens vam aventurar a provar sort en un cercle més exigent, en un centre on l’art és una religió, on els seus integrants són grans erudits, gent culta i instruïda amb àmplia experiència en la cultura en general i en el teatre en particular, una associació referent dins de la societat castellonenca que polaritza les festes de la ciutat, organitzant els actes festius més importants dins de la programació de la Magdalena.

Paco preparant les llonganisses per a les festes.

Abans de ser contractats per a l’acte central de les festes, vam haver de salvar infinitat de proves i controls per a demostrar que érem els candidats ideals, superant a centenars de milers de milions de grups que van anar caient pel camí malgrat la seua inqüestionable qualitat.

L’expectació era màxima, el públic abarrotava la sala de tal manera que es van haver de posar graderies supletòries per a donar cabuda a l’allau de gent que acudia desitjosa d’assistir a l’actuació. Finalment l’aforament va estar proper als mil espectadors, faltarien per a arribar a aquesta xifra poc més de nou-centes persones. A més el públic era selecte i elegant, alguns d’ells s’havien canviat de roba d’interior almenys una vegada aquest any.

Pasquala demanant a Pere que es canvie els calçotets.

Un altre aspecte destacable era l’escenari, decorat amb un gust exquisit i guarnit amb utensilis antics, feia que tingueres la sensació de viure a la primeria del segle XX a un maset, remarcant maset, doncs l’espai que disposàvem per a actuar era tan escàs que per a moure el braç havies de demanar permís als espectadors de la primera fila. No obstant açò, aquest fet va fer que la representació tinguera un aire intimista, tan pròxims estaven el públic que no solament es podia sentir els murmuris i la respiració de la gent, sinó que també es podia endevinar els seus pensaments i fins i tot què havien menjat al migdia. 

Els actors intentant moure’s per l’escenari.

Malgrat les limitacions vam fer bo el lema “Farem el que podrem” i finalment els assistents van gaudir de la representació, de manera que els organitzadors, honorant el nom de la nostra associació, ens van convidar a degustar les suculentes viandes que tenien preparades, al que nosaltres vam respondre llançant-nos cap al menjar com si en açò ens anara la vida. Ja ho diu la saviesa popular: 

“Quan un titellaire veu menjar a taula,
no coneix ni al seu pare, paraula”.