Ja fa 10 anys!

La primera salutació.

Açò és el que contaran les cròniques quan es recorde eixa efemèride, perquè la memòria és selectiva i es tendeix a magnificar els fets ocorreguts en el passat. Però la veritat és que eixe 11 de juny de l’any 2004, aquell grup de persones que mig enganyades havien acceptat a interpretar “Colombaire de Profit” en el saló d’actes de l’Institut Penyagolosa, estaven sota els efectes de la síndrome de Nelo Bacora, és a dir, “es cagaven garras aballo”, i de no ser per la ingestió del màgic elixir de la desinhibició, més conegut com a ratafia, segurament hagueren fugit tots cames ajudeu-me al crit de: “Marieta l’últim!”.

El nerviosisme imperava en l’ambient, els atacs d’ansietat se succeïen i vam ser testimonis d’algun intent de suïcidi que va fallar perquè la pistola era d’atrezzo i no disparava bales de veritat. Per fortuna sempre hi ha algú que manté la calma i procura animar a la resta.

- Gràcies per aquesta música tranquil·litzadora, encara sort que hi ha algú amb els nervis d’acer.
- No és música, són les meues dents i els meus genolls que no es poden estar quiets. Jo em vull anar a casa amb ma mare!
- Jo també, després d’aquesta em retiro.

Que açò va de veres!

Deu anys i quasi 200 actuacions després encara seguim al peu del canó, recorrent els pobles de la província, compartint noves experiències, preparant noves obres, afrontant nous reptes, gaudint d’aquest art que ens apassiona, el teatre. Tenim deu anys més, és cert, però el nostre esperit és molt més jove, l’horitzó segueix obert davant nosaltres perquè encara ens queda molt camí per recórrer.

Avui és un dia per a felicitar-nos, però també per a agrair a tots aquells que, en major o menor mesura, ens han acompanyat durant aquest camí. Si hem sigut capaços d’aconseguir que una sola persona s’haja deixat atrapar per la xarxa del teatre, el nostre esforç ja haurà valgut la pena.

Moltíssimes gràcies a tots!