Microteatre

Pepico i Paco pensant on posaran el piano.

He de confessar que jo tenia un concepte erroni del microteatre, desconeixia que s’afegia el prefix micro, no per la durada de l’obra que continuava invariable, sinó per les dimensions de l’escenari que es reduïa dràsticament. Per fortuna no calia reduir als actors, aquests únicament s’havien d’acostumar a demanar permís al company per a poder moure un braç i a entendre que l’anotació “es desplaça a l’altre extrem de l’escenari” suposava un recorregut de dos pams mal comptats.

Una vegada conscienciats que l’actuació es realitzaria dins d’una caixa de mistos, ens vam lliurar de tots els prejudicis i, malgrat no aconseguir engrandir l’espai, sí que vam poder convertir-la en una caixa de mistos molt “cuca” digna de la pròpia Barbie Superstar.

Pilar, Pere i Pasquala desesperats perquè no troben la Barbie.

L’esforç va valdre la pena, doncs una vegada presa la mesura a l’espai del què disposàvem, vam poder gaudir representant en un microescenari una microsessió de microteatre amb micròfons sense microbis davant un micropúblic que va microgaudir de la microrepresentació d’aquest microgrup de microteatre.

“Microvisca el microteatre!”.