Teatre al forn

L’escenari abans de fondre’s.

Aquests inconscients no podien ser uns altres que els integrants del Grup de Teatre l’Enfilat. Quan van descendir dels vehicles i abandonar el confort de l’aire condicionat, els seus cossos es van fondre com si d’una bola de formatge es tractara. Van tenir l’oportunitat de fer mitja volta i tornar a casa, però la coherència no és el seu punt fort i van decidir seguir avant amb el seu desbaratat projecte. Com a atenuant cal dir que la calor els havia fos una petita part del cervell, la part que normalment feien servir.

Nelo buscant el seu cervell.

Dues hores i mitja després tot estava preparat per a començar la representació teatral, teníem l’escenari, els actors i… on estava el públic?, totes les cadires estaven buides! Ens havíem equivocat d’hora? O de dia? O de mes? No hi havia cap valent capaç d’acudir voluntàriament a aquell forn per a exercir de públic? Si s’ha d’actuar, s’actua, però si ningú t’està veient, és una mica absurd, no? Per sort algú va tenir un moment de lucidesa i es va apressar a obrir les portes d’accés, d’aquesta manera és possible que puga entrar gent, sempre és més senzill així que per la finestra.

Pasquala i Paco decidint si obrin la finestra o no.

Per fi es va poder començar l’actuació, el públic va gaudir de la representació de dos divertits sainets, “Nelo Bacora” i “Perquè me dóna la gana”, on els riures estan garantits, però en aquesta ocasió van poder ser testimonis, a més, de com els actors s’anaven daurant a poc a poc fins a estar a punt per a ser servits com el plat principal del sopar:

Teatre al forn.